Tot comença quan uns nois estan de colònies en una casa de camp. El professor els ha castigat donant voltes, de nit, al camp de futbol de la casa. A mida que passa el temps i els nens van donant voltes, el professor que els vigila des d’un racó va cridant un per un als alumnes perquè tornin a la casa. La protagonista comença a sentir por de la foscor, a imaginar coses, mentre se n’adona que el professor no la crida. Es troba amb una contradicció: no vol marxar, perquè hauria de caminar tota sola entre els arbres fins la casa, però tampoc vol ser l’última. Finalment es queda sola, i un pressentiment fa què se li deturi la respiració: al professor, no li ha vist la cara, podria ser que no fos el professor de debò, podria ser…
